Record empedrat

Poi, come s'uno schermo, s'accamperanno di gitto

alberi, case, colli per l'inganno consueto.

Ma sarà troppo tardi; ed io me n'andrò zitto

tra gli uomini che non si voltano, col mio segreto.

Eugenio Montale.Forse un mattino andando in un'aria di vetro.

Vam caminar per carrers empedrats,
amb verdet entre les rajoles,
sota estàtues de marbre
amb les conques buides dels ulls
i forats menuts a la cara, com la verola.
Miràvem al cel
defugint de la seua mirada atemporal.

Contemplàvem façanes esquerdades
                                  brutes de posguerra
i les cúpules d'esglésies centenàries,
que sobreeixien d'aquell formiguer de cases,
i ens recordaven antigues pel·lícules
que construïren el nostre imaginari.

Quatre marrecs amb pose de milhòmens
               ulleres de sol falsificades i la nit al rostre
ens xiularen i tractaren de vendre'ns
entrades d'un after i un gram de farlopa.
Seguirem el nostre camí sense direcció
                                  perdre's i retrobar-se.
Mai no vam tornar-hi
però seguim el rastre d'aquelles rajoles.