Carn de suburbi

Aquí jo veig que el món se m'obre

fred i terrible com la mort.

I és tan mesquina i és tan pobra

la campaneta del meu cor!

Josep Maria de Sagarra. Cançó de suburbi

Vora les vies del Rodalia,
un gos famolenc busca menjar
remenant entre una pila de deixalles, 
però per més que remou
nomes ha trobat quatre ossos descarnats. 
                                   Una fam d'anys, 
                                                            mai assaciada. 

Sona una botzina 
els cables de les torres
es sacsen comun fuet elèctric.
El so s'expandeix en ones circulars, 
com una pedra llançada a una bassa, 
i roman suspés en un aire
                                          pesat i emmalaltit, 
mentre, un parell de coloms ennegrits
fugen cap un altre abocador. 

El pas del comboi 
fa volar la brossa dels marges de la via
i espanta un parell de ratolins, 
                                       més grans que un gat, 
que recorren amb ansietat
aquest erm de barraques i fem.

Un xiquet bru amb les galtes brutes
fa carreres amb el tren pujat al seu tricicle
fet de restes peces d'altres joguines
que el seu pare recollia de les escombraries
de la zona alta de la ciutat, 
on es sent, sempre,
                                clandestí. 

A la porta de la barraca
pengen imatges i figuretes de sants i verges, 
un altar enmig de la runa
que presideix aquest inhòspit paratge, 
                                         amagat de la mirada de la resta, 
i que no els garanteix salvar-se de res.

Quan el só s'ha diluït, 
les meues petjades fan sortir
un home descamisat de l'interior de la caseta, 
aguaita sota el sostre d'una uralita esquerdada, 
                                         protegit per aquells símbols de redempció, 
em mira amb estranyesa i encén una cigarreta. 
Només ell pot veure'm.