Caiguda lliure

Els ulls tancats al seient del copilot,
camí de l'hospital, primera sessió,
incertesa i por és nuguen a la gola,
com una argolla feta de branques de xiprer.

Al pas de la caravana de cosos de metall,
                                     Buits de futur,
i fums dièsel,
observe l'aparcament del Cementeri General,
sempre ple de gots de plàstic buits
i condons ennegrits i anugats llençats al terra,
les restes de les carreres il·legals de la nit anterior.

Els tolls d'aigua bruta de pluja
projecten un reflex tragicòmic pels vianants:
vida i mort conjugades com un verb demencial.
Als fons de l'aigua verda no es poden veure estels,
sinó burilles de tabac negre i males herbes.

Les llum del circ de Nadal Gran Alaska
il·luminen grotescament l'entrada del cementeri,
Un pare i una xiqueta compren tiquets,
mentre el germà corre amb bicicleta travessant els tolls i embrutant-se els pantalons.

El meu pare maleeix el trànsit i adelanta amb agressivitat,
però els semàfors sempre ens fan aturar-nos ací.
Al costat frena un cotxe negre de funerària,
el conductor fuma i des de dins del vehicle s'escolta una cançó coneguda,
baixe la  meua finestreta
i entra l'aire fred del decembre,
torne a tancar els ulls
"And I'm free, free fallin'
Yeah I'm free, free fallin'"
no puc evitar emetre un somriure
nerviós i sarcàstic,
"merda, que llargs són aquests semafors".