Pluja metàl·lica d'estiu

Entre cortines verdes
he vist l'altra banda
                                   l'he vista
i no la puc oblidar.

Vaig passejar per la platja,
a la vora d'un mar d'oli, estàtic
del mateix color del vi,
a l'arena es difuminaven milers de llums com el safrà
de les flames de les fogueres de Sant Joan,
espelmes vacil·lants,
que marquen un cami sense direcció,
il·luminant l'horitzó
amb aquella tonalitat crepuscular
que fa embogir a qualsevol.

Al passeig, els bars romanien tancats
un vent càlid i arenós
movia, de banda a banda,
banderoles i cartells mig caiguts
que emetien el so rovellat de frontisses que grinyolen


Al fons, s'apoderava de la foscor
la llum dels fumerals
de les indústries químiques i dels forns  siderúrgics,
el seu fum tòxic besava la vora de mar
i s'unia amb l'olor de fustes i pinassa.

No volia respirar, però vaig fer una bona glopada
que travessà la meua faringe
i m'obrí els pulmons.

Estamordit,
escoltava soroll al fons,
una pluja metàl·lica d'estiu
queia lentament
a plom.

L'orquestra aturà la música en sec
                                                   Desendollat
el ball de cossos i d'ombres del passeig va esfumar-se
com el núvol tòxic.
La fosca ho negava tot,
espai, so i els meus sentits.

Unes veus greus,
indesxifrables i ensordides
em diuen "desperta, va"

neó blanc
xiulets de màquines,
cortines verdes.