Ciutat impossible

Mai no tornaràs a aquell carrer
ni habitaras la ciutat a la què no pertanys,
encara que la sentes tan teua com les dents.
Urb invisible, carrers de neó i formigó,
sorolls muts d'una ambulància que trenca la matinada
i fereix el teu lligam amb la seua cartografia,
la dels teus somnis i els teus temors.

Ara, l'habites d'una altra manera
a través de mapes, històries i records,
recorres els carrerons del barri antic,
les grans avingudes amb cases de putos burgesos
que esmorzen al balcó parapetats de la teua mirada.
I el túnel que,
ple de ionquis, xeringues i culleres brutes d'òxid i restes de cavall,
porta a la muntanya taronja
on al vespre es reflexa la llum esmorteïda del vidres dels nínxols calfats pel sol.

No hi ha música,
només les petjades sobre el paviment no asfaltat,
el soroll del lliscar de la grava amb el contacte d'un pneumàtic
i les botzines del port al fons.
Allà, al turó on el mar s'amaga
i juga amb la teua paciència,
darrere del somrís esborronat
d'àngels de pedra als què els hi falta un tros de nas.

Tot t'ho mires darrere d'un vidre,
dins la mort
envoltada d'una  filera de bombetes elèctriques en forma d'espelma.
                     Ni això és real,
                                               hòstiaaaaa
Al reflex, i a contrallum,
pots veure la teua imatge desenfocada
prim, descabellat i vestit de negre,
amb la camisa descordada i decenes d'amulets al pit obert.
Al darrere, amb plena claredat observes
fanals encesos, passejos i grans avingudes fumejants.
La ciutat que mai serà
i la teua fràgil invisibilitat